Després d'estar corrent pels carrers dies abans del dia de la Sardinada, ja de nit, amb una pluja fina que lluïa els carrers, passant pel casc antic, on està situada la confederació hidrogràfica del Segura, la catedral, la plaça i més enllà el parc que ens atença al riu, vam començar a notar una oloreta, que no indicava gaire cosa més que era una nit podenta, simplement i amb tot l'abast de la paraula.

El carrer ample i amb una inclinació desde l'eix feia lenta l'aproximació al pont, primer perque hi havia un semàfor que de poc m'atropellen i no és pas que no mirés, sinò que badava dabant i darrera i de costat, com si fós una papallona que rodeja la seva presa per poder-li tirar un verí que l'hipnotitzi fent-li agafar una atenció especial als meus moviments, possiblement estúpids i cautivadors al no pensar, fins que em va aturar perque rondant-la de poc em quedo sense dents.

Es un dia anormal, estic espitós, i em costa respirar perquè no hi cabo dins de l'encapsulat cos que tinc. Necessito sortir-ne, trencar-me i sortir-me de dins. Vaig en cotxe, a tota castanya com si fos un gos rabiós em dirigeixo incinerant combustible i fonent pneumàtic cap al cinema, per intentar frenar-me els forts impulsos que m’esgarrapen la pell i despullen les femelles que pendúlen pels carrers, aquell cinema que tanga aquí tanga allà es el que em pot donar.